Menus Novembre 2017 by montaurablog on Scribd
dijous, 2 de novembre del 2017
dilluns, 16 d’octubre del 2017
JA TENIM LOTERIA DE NADAL!!
Com cada any, tornam a participar amb ASPANOB oferint-vos loteria de Nadal. En podeu comprar a secretaria cada dia de 08'30 - 09'00h i a la sortida a les 13'45 - 14'00h. El preu de cada papereta és de5€.
NO US EN QUEDEU SENSE!!
NO US EN QUEDEU SENSE!!
dilluns, 2 d’octubre del 2017
dijous, 14 de setembre del 2017
dimecres, 13 de setembre del 2017
JA HA COMENÇAT EL NOU CURS 2017-18
Ja tornam a ser aquí, el so de les rialles i xerrades dels infants ompl un edifici que ha vist un canvi radical aquest estiu! L'exterior de l'edifici ha estat cobert amb un material especial aïllant; les finestres i persianes han estat totalment renovats; dins les aules els sòtils han canviat d'aspecte amb una il·luminació nova i més moderna; les aules xepades amb pladur s'han obert per tenir espais més adequats als nombres de nins del centre, que per ara són 146!! A l'exterior també i trobam una nova aula modular al pati que ens ajudarà a solventar temporalment aquest problema d'espai.
Ara restam a l'espera de la visita de Conselleria per posar cablejat nou d'internet que ens millorarà la conexió a tot l'edifici i a les modulars. En fi, molts canvis per bé.
No per això, però, ens conformam: l'escola segueix creixent i d'aquí dos anys tornarem ser d'una línea completa. Per això, seguirem insistint en la construcció del nou centre i us mantendrem informats de cada pas.
A fi de tenir tota la informació que necessitau per saber què faran els vostres fills i les vostres filles al llarg d'aquest curs, hem programat les reunions de pares els següents dies:
Dijous, 14 de setembre a les 18'30h - primer, segon i tercer de primària.
Dimecres, 27 de setembre a les 18'30h - quart, cinquè i sisè de primària.
Totes les reunions es faran a les aules de cada curs.
Si teniu qualsevol dubte, l'horari de direcció/ secretaria és de 08'30 - 09'30 cada dia. També ens podeu telefonar al 971 505991.
Bon curs 2017-18!
dilluns, 3 de juliol del 2017
dimecres, 31 de maig del 2017
dimarts, 25 d’abril del 2017
CONTE PREMIAT CATEGORIA FAMÍLIES - MIQUEL GALLARDO
Escalada
a l’infern
Aquell
dia vaig estar a punt de morir. Ho record perfectament. Eren les tres
menys vint de l’horabaixa del segon diumenge d’abril de l’any
1923 quan vaig trobar-me penjat de la busca minutera del rellotge que
corona la torre més alta de la ciutat. M’hi aferrava amb totes les
forces possibles. Tenia cada múscul del cos en tensió i estava
absolutament concentrat en no deixar defallir els deu dits que em
subjectaven a la busca salvadora. Cada pensament, veloç, em
recordava moments diferents i inconnexes de la meva vida. Una vida
que fins aquell precís instant, quan vaig ser conscient que podia
tenir ben aprop la seva fi, havia cregut, de manera íntima, que
havia passat sense pena ni glòria. Però llavors vaig redescobrir
una vida meravellosa, intensa, plena i satisfactòria, una vida
plaent en sí mateixa. Vaig recordar la infància, tan oblidada, i em
va venir a dir que havia estat un nin tremendament feliç. Na Gemma,
el meu primer amor, tan llunyà... Només pensar en aquell estiu amb
ella i vaig tornar a tenir aquella sensació de papallones volant
per la panxa. Els amics, la família... un pessigolleig de vida em va
recórrer l’espinada. Tot sempre tan senzill i tan comú, però tan
satisfactori... I aquests pensaments inesperadament positius varen
ser decisius per a aguantar allà, penjat, amb el món als meus peus,
com sempre havia volgut, encara que no fos un desig literal,
desitjant que cada minut que passava impulsàs la minutera per amunt
fins arribar a poder posar peu a lloc segur.
185
metres més avall tenia la dura realitat, un carrer ample, farcit de
cotxes i vianants que poca cosa podrien fer per a amortir el cop amb
l’asfalt. Una mort segura. Un destí que estava escrit i que
potser, només potser, arribava massa prest. Perquè per a algú com
jo, jove, famós, ric, guapo, actor de prestigi, una mort prematura
m’hauria fet etern. Morir com després moriria en James Dean, en
plenitud i reconegut per sempre era el meu desig. O no. Per què
estimava tan poc la meva vida? Com se’m va ocórrer escalar aquell
edifici? Volia tocar el cel amb els dits, em delia per ser el més
intrèpid, el més descarat, el més inconscient, el més fort, el
més valent... I tot perquè no tenia por de res, sobretot, no tenia
por de morir.
Per
això vaig aquell matí vaig decidir que escalaria l’edifici, per
demostrar a tothom que no tenia por de res, per superar un nou repte
a la llista, per ser únic i incomparable. Per ser jo mateix, vestit
de gala, com sempre, amb les sabates enllustrades i el capell indià
ben calat, demostraria al món que res ni ningú em podria aturar. Ho
he de reconèixer, no pensava en res més que en pujar per amunt
sense mirar enrera, sempre amunt i somrient, fent cas omís dels
crits de la gent que em veia passar des de dins de les finestres,
ignorant per complet els avisos dels pocs policies que anaven
arribant. Jo a la meva. I esperant l’admiració dels demés en
arribar a la teulada.
De
tot això en feren una pel·lícula, deien que jo era un insensat,
que volia passar per damunt de tot i de tothom. Que perdia el nord
cercant la fama efímera. I ho varen voler simbolitzar amb l’aposta
que vaig fer per escalar l’edifici. Deien que el meu egocentrisme
era un mal exemple per els joves. Que jugava amb foc perquè era un
inconscient, com quan vaig batre el rècord de velocitat en moto, o
quan vaig saltar a l’East River el febrer passat des del pont de
Brooklyn. Però aquesta vegada m’havia de coronar. I no va ser
així. No va ser una escalada a l’Olimp de la fama. Quan vaig
perdre l’equilibri a pocs metres del cim vaig trobar-me a mi
mateix. Vaig ser conscient, penjat d’aquella agulla, que tan sols
volia fugir del tràgic destí que m’esperava enmig de la íntima
mediocritat més absoluta. No valorava la meva vida. Volia més
protagonisme, volia ser el millor, volia ser recordat per a la
posteritat. Mai bastava. Va arribar un punt en què ja no sabia si
aquella remaleïda busca m’havia de guiar a l’èxit o m’havia
de salvar de l’infern. Finalment ho vaig tenir clar, aquell
ascens hauria simbolitzat la caiguda als inferns, on els dimonis
m’esperaven per consumir-me sense pietat, amb nous reptes
increïbles, alimentant un ego insaciable, una vida d’aparador
perduda en el seu interior. Tanta sort de la busca salvadora. Quan
estava allà penjat no vaig pensar en la fama, no vaig pensar en els
doblers, no vaig pensar en els reconeixements, no em va passar per
davant el següent repte. Eren les tres menys vint de l’horabaixa
del segon diumenge d’abril de 1923. Ho record perfectament. Aquell
dia vaig començar a viure.
Harold
Lloyd
Manhattan,
juny de 1975
CONTE PREMIAT D'EN TONI DE SISÈ DE PRIMÀRIA
UN PETIT
DETECTIU
Hi ha via una vegada un nin de 15 anys que es nomia Eduard Carren que
vivia a l'any 1953 a la ciutat de New York. Estudiava a l'institut
més privilegiat de la ciutat, i ell, de gran, volia ser el millor
detectiu del món. Era bastant alt i duia ulleres un capell.
Caminant pel carrer, van veure uns homes bastant sospitosos. Els dos
homes intercanviaven un paquet blanc. Quan Eduard ho va veure, els va
seguir fins a un carreró sense sortida i quan va mirar havíen
desaparegut.
Eduard va anar a casa seva i es va quedar pensant tota la nit, què
podria ser aquell paquet? L'endemà va anar al mateix lloc i va veure
els dos homes i aquest pic els va seguir de més a prop i va veure
que estaven a un edifici abandonat i els va seguir.
Dintre, va veure que xerraven amb un home que devia ser el cap del
grup de criminals i el que estaven intercanviant era cocaïna.
Ràpidament va anar al carrer i va entrar a una cabina telefònica i
va telefonar la policia. La policia, al veure que era un jove de
quinze anys, no el varen creure i varen penjar. Va dir-los el mateix
als seus pares però tampoc el varen creure.
Al dia següent hi va tornar a investigar i va scoltar tot el que
deien: xerraven del valor de la cocaïna i que procedia de Mèxic.
Quan Eduard sortia el varen veure i el varen començar a perseguir.
Va correr el més ràpid que va poder i va arribar a un campanar i va
pujar.
Allà dalt va veure que no tenia escapatòria mentre pujaven els
homes per capturar-lo. Es va penjar del rellotge perquè no el
veiessin i va servir, perquè quan va intentar pujar va caure dintre
d'un contenidor de fems que va amortiguar la caiguda.
Aquest pic hi havia policies i ho varen veure tot. Varen correr a
ajudar a n'Eduard, però estava bé. Entre tots varen anar a detendre
i els va dir tot el que sabia. Ho havia escoltat d'aquell grup de
criminals.
Sabent això, els policies varen anar a l'edifici i varen capturar al
cap del grup criminal. Tot va acabar bé i li varen donar una placa
de reconèixement a n'Eduard per la seva valentia.
CONTE PREMIAT DE NA IRATI DE CINQUÈ DE PRIMÀRIA
ENDARRERINT LES HORES
En Mike és un poc despistat, treballa a un forn i sempre arriba
tard, idò va al gran rellotge i l'endarrereix una hora, i arriba a
les set i mitja.
Un dia el va endarrerir moltes hores i es va obrir una porteta que hi
havia un altre rellotge amb dos ulls, una boca i un nas:
- Si vols sortir d'aquí, aquesta endevinalla hauràs de descobrir: -
Or pareix "plata-no" és, què és?
- Poma! - va dir en Mike – és poma!
- No! Comença per "p" – va dir el rellotge savi.
- Idò, poma comença per "p" va dir en Mike.
- És igual, passa al fantàstic món de la fantasia!- va dir el
rellotge – Aquí hi ha gegants, cavalls, bolets, arbres, nanets...
A en Mike li varen dir que no muntés cap cavall perquè eren
peculiars, però en Mike no va fer cas, va pujar a un; el cavall es
va posar nerviós i va tirar cap amunt en Mike i va quedar atrapat i
va començar a tocar tots els botons. - Bip, bip, bip, bip!! - fins
que va trobar una palanca que posava "màquina voladora només
per moments ocasionals". En Mike com ho toca tot havia de tocar
aquella palanca. De sobte va trobar una màquina voladora: en Mike va
veure el botó de volar.
Baixà dels niguls i el savi rellotge el va explicar que aquí no
podia seguir. El savi rellotge li va exposar que no havia d'avançar
les hores: - I mai més juguis amb les hores – li va aconsellar.
Tot va tornar a ser normal. En Mike va tornar a Londres i no havia
rellotges amb ulls...tot era normal, tret que ara en Mike arribava
tard.
I recordau...mai no jugueu amb les hores.
Conte contat, t'ha agradat?
CONTE PREMIAT DE N'EULÀLIA DE QUART DE PRIMÀRIA
EL NAS I LES ULLERES
FALSES
Això era i no era aproximadament a l'any 1972, a la mateixa ciutat
de Londres, es va obrir una tenda anomenada MAJESTIC. En aquella
tenda hi venien tota mena de disfresses, objectes per festes
d'aniversari, pintures per la cara i mil coses més. Com ara Euro
Carnavales. Just a devora hi havia una tenda anomenada Piano que
venien instruments. A la voravia hi havia un munt de cotxes
aparcats.
El dilluns, 6 de març del 1972 un home anomenat Lluís d'Es
Berenguer va anar a la tenda MAJESTIC i es va comprar unes ulleres,
un nas i un capell. Després va anar a la tenda Piano a comprar-se
una trompeta.
Va anar a l'altre costat i va començar a tocar la trompeta. Al
devora tenia un petit potet perquè la gent que li agradés li posés
alguna moneda.
Va ser un miracle perquè quan tocava s'havia posat el nas, el capell
i les ulleres falses i se pareixia molt a un delinqüent! En aquell
moment, un policia el va veure. Es va pensar que era un delinqüent
famós que anava vestit justament d'aquella manera i va anar a per
ell. En Lluís quan va veure que el policia anava cap a ell es va
amagar a una casa vella que estava abandonada. Li havien posat una
porta que donava a l'exterior, al pis de dalt.
Els policies van entrar a la casa, i ell es va anar al pis de la
planta alta i sense pensar-ho va obrir la porta. De l'ensurt va caure
i va quedar penjat a un rellotge que hi havia a la façana de
l'edifici. Al mateix moment que es va quedar penjat, li varen caure
el nas i les ulleres.
Quan els policies ho varen veure varen saber que no era ell i el
varen ajudar a baixar.
Des d'aquell dia en Lluís d'Es Berenguer no es va tornar a posar mai
més un nas i unes ulleres falses.
I conte contat, conte acabat!
CONTE PREMIAT DE NA DOMINIKA DE TERCER CURS
LA SORPRESA DE BENVINGUDA
Fa
molts d'anys que conten històries d'una part del món que mai no
s'havia vist.
Però
jo sí que l'he vista.
Perquè
jo tenc un quadre que és màgic: la màgia que té és que si tu el
toques molt a dins i entres molt de pics, el volcà s'enutjarà i
explotarà. I si explota no existirà ni la màgia.
Així
que jo, des de fa anys, no el toc ni hi entr.
Un dia
de bon matí el volcà del quadre començà a treure fum.
Jo li
deman a la meva mare:
- Com
és que el volcà del quadre comença a treure fum?
I la
meva mare em contesta:
- No ho
sé... si vols podríem entrar i descobrir que és el que passa.
Jo no
estava ben decidida però hi vaig entrar.
De
seguida els animals es posaven contents, però m'estaven mirant amb
uns ulls gegants i no sabia que passava.
Jo em
pensava que els animals estaven hipnotitzats.
Jo li
vaig demanar al rei de la sabana, el lleó:
- Què
és el que passa?
I el
rei em contestà:
- Ves
al volcà i ho veuràs.
Jo,
escoltant el rei, vaig anar al volcà i no vaig veure res de res,
però de sobte veig a tots els animals davant meu, i em diuen:
-
Benvinguda de nou!
I jo
els contest:
- I
això dels ulls, del volcà del fum, i tot això què és?
-
Espera... això dels ulls són de mentida, això del volcà només
era perquè venguessis, i tot això era la benvinguda.
Conte
contat aqueix conte s'ha acabat!
CONTE PREMIAT DE N'ADRIÀ DE SEGON DE PRIMÀRIA
EL NIN TORTUGA
Hi havia una vegada un nin que se nomia Adrià. Era el dia de carnaval i com que el seu pare, que nomia Pere, treballava al zoo del seu poble, van anar al zoo, van agafar una closca vella de tortuga i se la va posar. Es va pintar tot el cos de color verd i per comprovar que era una bona disfressa va anar a veure els animals, va obrir la finestra, va pegar un crit i tots els animals es van quedar admirats perquè no sabien qui era aquell animal nou que pegava crits. Varen mirar bé i descobriren que era n'Adrià. Tots van riure molt perquè semblava un animal de veritat
N'Adrià es va apuntar a un concurs de disfresses de la classe i va guanyar!
Conte contat, ja s'ha acabat!
CONTE PREMIAT DE NA SAVINA DE PRIMER DE PRIMÀRIA
EL MÓN IMAGINARI DE NA
CLÀUDIA
Un dia na
Clàudia quan se va despertar i va obrir la finestra de la seva
habitació va veure tota una selva sencera i va anar a jugar i s'ho
va passar molt bé i es pròxim dia només se va trobar a na Monkey
Monkey.
-
Estàs trista, vols què t'ajudi a cercar-los?
-
Sí – va contestar na Monkey Monkey.
I així és com na Clàudia
va viure les aventures que sempre havia imaginat i el que no ho
vulgui creure que ho vagi a veure.
DIBUIXOS PREMIATS AL IV CONCURS DE RELAT BREU I DIBUIX
AQUÍ TENIU ELS TRES DIBUIXOS EN LA CATEGORIA DE DIBUIX A EDUCACIÓ INFANTIL PREMIATS AL IV CONCURS DE RELAT BREU I DIBUIX CEIP MONTAURA.
SÓN LADYBUG DE NA MIREIA DE 3 ANYS, LA MARE VISITA UN NIN I LI DU FLORS DE NA CLÀUDIA DE 4 ANYS I OCELLS AMB NIGULS DE NA LLUÏSA DE 5 ANYS. ENHORABONA A TOTES PER AQUESTS DIBUIXOS MERAVELLOSOS I A TOTS ELS FINALISTES I PARTICIPANTS!!
dimecres, 12 d’abril del 2017
FINALISTES DEL IV CONCURS DE RELAT BREU I DIBUIX 2017
Amb una miqueta de retard (perdonau!!) publicam aquí els noms dels finalistes del IV concurs de relat breu i dibuix CEIP Montaura 2017.
La llista no està per ordre i no es sabrà el nom dels guanyadors fins el dia 24 d'abril al lliurament de premis al teatre de Mancor. Així té més emoció!!!
Enhorabona als finalistes, ha estat molt just i el jurat ha tengut molta feina per puntuar. Des d'aquí volem donar les gràcies a les persones que han format part d'aquest jurat de forma desinteressada.
Llista Finalistes Per Bloc by montaurablog on Scribd
dimecres, 29 de març del 2017
dilluns, 20 de març del 2017
divendres, 10 de març del 2017
I DIADA DE PATI CEIP MONTAURA
Els darrers anys s'ha sentit molt que els infants no saben jugar, que cada vegada necessiten més estímuls per sentir-se satisfets i així i tot s'avorreixen aviat. El mercat de la joguina els ho dona tot fet: pepes que parlan i es mouen, màquines que hipnotitzen i sols exerceixen els pulgars, i molts altres exemples que no fa falta posem aquí perquè la majoria de nosaltres sabem que mentre la joguina perd interès després de poc temps, la capsa que la contenia es converteix en un element de misteri, d'imaginació, de creació...
Volem tornar a aquell temps que els nins havien de pensar, imaginar i crear per jugar. Els volem oferir aquesta oportunitat de gaudir de la seva infantesa, jugant al que els vengui de gust en un ambient engrescador i segur.
Per això, ens hem posat mans a l'obra: pares i mares, nins, nines i mestres, ens hem reunit per donar vida al pati de l'escola i convertir-lo en aquesta "capsa" que els infants utilitzaran segons les seves necessitats.
Com a mestres, ens agradaria tenir una escola en condicions, amb àrees atractives i noves per poder seguir innovant amb una metodologia d'autodescobriment i plena de recursos per ajudar-nos en la tasca. Però per ara no la tenim i no per això ens hem d'aplegar de braços i esperar d'asseguts.
Tanta sort que comptam amb unes famílies compromeses i feiners que entenen la importància de formar part de l'educació i ensenyament dels seus fills. Per això els hem d'agrair la seva col·laboració en la renovació i reconversió del nostre pati.
Avui s'ha fet molta feina i demà se'n farà més. Quan els alumnes entrin per les barreres dilluns matí els sorprendrà com ha canviat tot... serà per a ells un moment màgic i tendran ganes que arribi l'hora de pati per poder gaudir d'aquest nou entorn, sense botons, sense pepes que parlen, simplement amb la seva imaginació i les ganes de jugar.
Gràcies pares, mares, nins, nines i mestres per estar amb nosaltres!!
dilluns, 20 de febrer del 2017
dissabte, 4 de febrer del 2017
dijous, 12 de gener del 2017
Subscriure's a:
Missatges (Atom)