Benvinguts al blog del col·legi públic Montaura. Aquí trobareu informació sobre les activitats que es realitzen al nostre centre.

dimecres, 31 de maig de 2017

dimarts, 25 d’abril de 2017

MENÚ MAIG

Menús Maig 2017 Montaura by montaurablog on Scribd

CONTE PREMIAT CATEGORIA FAMÍLIES - MIQUEL GALLARDO

Escalada a l’infern
Aquell dia vaig estar a punt de morir. Ho record perfectament. Eren les tres menys vint de l’horabaixa del segon diumenge d’abril de l’any 1923 quan vaig trobar-me penjat de la busca minutera del rellotge que corona la torre més alta de la ciutat. M’hi aferrava amb totes les forces possibles. Tenia cada múscul del cos en tensió i estava absolutament concentrat en no deixar defallir els deu dits que em subjectaven a la busca salvadora. Cada pensament, veloç, em recordava moments diferents i inconnexes de la meva vida. Una vida que fins aquell precís instant, quan vaig ser conscient que podia tenir ben aprop la seva fi, havia cregut, de manera íntima, que havia passat sense pena ni glòria. Però llavors vaig redescobrir una vida meravellosa, intensa, plena i satisfactòria, una vida plaent en sí mateixa. Vaig recordar la infància, tan oblidada, i em va venir a dir que havia estat un nin tremendament feliç. Na Gemma, el meu primer amor, tan llunyà... Només pensar en aquell estiu amb ella i vaig tornar a tenir aquella sensació de papallones volant per la panxa. Els amics, la família... un pessigolleig de vida em va recórrer l’espinada. Tot sempre tan senzill i tan comú, però tan satisfactori... I aquests pensaments inesperadament positius varen ser decisius per a aguantar allà, penjat, amb el món als meus peus, com sempre havia volgut, encara que no fos un desig literal, desitjant que cada minut que passava impulsàs la minutera per amunt fins arribar a poder posar peu a lloc segur.
185 metres més avall tenia la dura realitat, un carrer ample, farcit de cotxes i vianants que poca cosa podrien fer per a amortir el cop amb l’asfalt. Una mort segura. Un destí que estava escrit i que potser, només potser, arribava massa prest. Perquè per a algú com jo, jove, famós, ric, guapo, actor de prestigi, una mort prematura m’hauria fet etern. Morir com després moriria en James Dean, en plenitud i reconegut per sempre era el meu desig. O no. Per què estimava tan poc la meva vida? Com se’m va ocórrer escalar aquell edifici? Volia tocar el cel amb els dits, em delia per ser el més intrèpid, el més descarat, el més inconscient, el més fort, el més valent... I tot perquè no tenia por de res, sobretot, no tenia por de morir.
Per això vaig aquell matí vaig decidir que escalaria l’edifici, per demostrar a tothom que no tenia por de res, per superar un nou repte a la llista, per ser únic i incomparable. Per ser jo mateix, vestit de gala, com sempre, amb les sabates enllustrades i el capell indià ben calat, demostraria al món que res ni ningú em podria aturar. Ho he de reconèixer, no pensava en res més que en pujar per amunt sense mirar enrera, sempre amunt i somrient, fent cas omís dels crits de la gent que em veia passar des de dins de les finestres, ignorant per complet els avisos dels pocs policies que anaven arribant. Jo a la meva. I esperant l’admiració dels demés en arribar a la teulada.
De tot això en feren una pel·lícula, deien que jo era un insensat, que volia passar per damunt de tot i de tothom. Que perdia el nord cercant la fama efímera. I ho varen voler simbolitzar amb l’aposta que vaig fer per escalar l’edifici. Deien que el meu egocentrisme era un mal exemple per els joves. Que jugava amb foc perquè era un inconscient, com quan vaig batre el rècord de velocitat en moto, o quan vaig saltar a l’East River el febrer passat des del pont de Brooklyn. Però aquesta vegada m’havia de coronar. I no va ser així. No va ser una escalada a l’Olimp de la fama. Quan vaig perdre l’equilibri a pocs metres del cim vaig trobar-me a mi mateix. Vaig ser conscient, penjat d’aquella agulla, que tan sols volia fugir del tràgic destí que m’esperava enmig de la íntima mediocritat més absoluta. No valorava la meva vida. Volia més protagonisme, volia ser el millor, volia ser recordat per a la posteritat. Mai bastava. Va arribar un punt en què ja no sabia si aquella remaleïda busca m’havia de guiar a l’èxit o m’havia de salvar de l’infern.  Finalment ho vaig tenir clar, aquell ascens hauria simbolitzat la caiguda als inferns, on els dimonis m’esperaven per consumir-me sense pietat, amb nous reptes increïbles, alimentant un ego insaciable, una vida d’aparador perduda en el seu interior. Tanta sort de la busca salvadora. Quan estava allà penjat no vaig pensar en la fama, no vaig pensar en els doblers, no vaig pensar en els reconeixements, no em va passar per davant el següent repte. Eren les tres menys vint de l’horabaixa del segon diumenge d’abril de 1923. Ho record perfectament. Aquell dia vaig començar a viure.
Harold Lloyd

Manhattan, juny de 1975

CONTE PREMIAT D'EN TONI DE SISÈ DE PRIMÀRIA

UN PETIT DETECTIU

Hi ha via una vegada un nin de 15 anys que es nomia Eduard Carren que vivia a l'any 1953 a la ciutat de New York. Estudiava a l'institut més privilegiat de la ciutat, i ell, de gran, volia ser el millor detectiu del món. Era bastant alt i duia ulleres un capell.

Caminant pel carrer, van veure uns homes bastant sospitosos. Els dos homes intercanviaven un paquet blanc. Quan Eduard ho va veure, els va seguir fins a un carreró sense sortida i quan va mirar havíen desaparegut.

Eduard va anar a casa seva i es va quedar pensant tota la nit, què podria ser aquell paquet? L'endemà va anar al mateix lloc i va veure els dos homes i aquest pic els va seguir de més a prop i va veure que estaven a un edifici abandonat i els va seguir.

Dintre, va veure que xerraven amb un home que devia ser el cap del grup de criminals i el que estaven intercanviant era cocaïna.

Ràpidament va anar al carrer i va entrar a una cabina telefònica i va telefonar la policia. La policia, al veure que era un jove de quinze anys, no el varen creure i varen penjar. Va dir-los el mateix als seus pares però tampoc el varen creure.

Al dia següent hi va tornar a investigar i va scoltar tot el que deien: xerraven del valor de la cocaïna i que procedia de Mèxic. Quan Eduard sortia el varen veure i el varen començar a perseguir. Va correr el més ràpid que va poder i va arribar a un campanar i va pujar.

Allà dalt va veure que no tenia escapatòria mentre pujaven els homes per capturar-lo. Es va penjar del rellotge perquè no el veiessin i va servir, perquè quan va intentar pujar va caure dintre d'un contenidor de fems que va amortiguar la caiguda.

Aquest pic hi havia policies i ho varen veure tot. Varen correr a ajudar a n'Eduard, però estava bé. Entre tots varen anar a detendre i els va dir tot el que sabia. Ho havia escoltat d'aquell grup de criminals.

Sabent això, els policies varen anar a l'edifici i varen capturar al cap del grup criminal. Tot va acabar bé i li varen donar una placa de reconèixement a n'Eduard per la seva valentia.



CONTE PREMIAT DE NA IRATI DE CINQUÈ DE PRIMÀRIA

ENDARRERINT LES HORES

En Mike és un poc despistat, treballa a un forn i sempre arriba tard, idò va al gran rellotge i l'endarrereix una hora, i arriba a les set i mitja.

Un dia el va endarrerir moltes hores i es va obrir una porteta que hi havia un altre rellotge amb dos ulls, una boca i un nas:
- Si vols sortir d'aquí, aquesta endevinalla hauràs de descobrir: - Or pareix "plata-no" és, què és?
- Poma! - va dir en Mike – és poma!
- No! Comença per "p" – va dir el rellotge savi.
- Idò, poma comença per "p" va dir en Mike.
- És igual, passa al fantàstic món de la fantasia!- va dir el rellotge – Aquí hi ha gegants, cavalls, bolets, arbres, nanets...

A en Mike li varen dir que no muntés cap cavall perquè eren peculiars, però en Mike no va fer cas, va pujar a un; el cavall es va posar nerviós i va tirar cap amunt en Mike i va quedar atrapat i va començar a tocar tots els botons. - Bip, bip, bip, bip!! - fins que va trobar una palanca que posava "màquina voladora només per moments ocasionals". En Mike com ho toca tot havia de tocar aquella palanca. De sobte va trobar una màquina voladora: en Mike va veure el botó de volar.

Baixà dels niguls i el savi rellotge el va explicar que aquí no podia seguir. El savi rellotge li va exposar que no havia d'avançar les hores: - I mai més juguis amb les hores – li va aconsellar.

Tot va tornar a ser normal. En Mike va tornar a Londres i no havia rellotges amb ulls...tot era normal, tret que ara en Mike arribava tard.

I recordau...mai no jugueu amb les hores.

Conte contat, t'ha agradat?

CONTE PREMIAT DE N'EULÀLIA DE QUART DE PRIMÀRIA

EL NAS I LES ULLERES FALSES

Això era i no era aproximadament a l'any 1972, a la mateixa ciutat de Londres, es va obrir una tenda anomenada MAJESTIC. En aquella tenda hi venien tota mena de disfresses, objectes per festes d'aniversari, pintures per la cara i mil coses més. Com ara Euro Carnavales. Just a devora hi havia una tenda anomenada Piano que venien instruments. A la voravia hi havia un munt de cotxes aparcats.

El dilluns, 6 de març del 1972 un home anomenat Lluís d'Es Berenguer va anar a la tenda MAJESTIC i es va comprar unes ulleres, un nas i un capell. Després va anar a la tenda Piano a comprar-se una trompeta.

Va anar a l'altre costat i va començar a tocar la trompeta. Al devora tenia un petit potet perquè la gent que li agradés li posés alguna moneda.

Va ser un miracle perquè quan tocava s'havia posat el nas, el capell i les ulleres falses i se pareixia molt a un delinqüent! En aquell moment, un policia el va veure. Es va pensar que era un delinqüent famós que anava vestit justament d'aquella manera i va anar a per ell. En Lluís quan va veure que el policia anava cap a ell es va amagar a una casa vella que estava abandonada. Li havien posat una porta que donava a l'exterior, al pis de dalt.

Els policies van entrar a la casa, i ell es va anar al pis de la planta alta i sense pensar-ho va obrir la porta. De l'ensurt va caure i va quedar penjat a un rellotge que hi havia a la façana de l'edifici. Al mateix moment que es va quedar penjat, li varen caure el nas i les ulleres.

Quan els policies ho varen veure varen saber que no era ell i el varen ajudar a baixar.

Des d'aquell dia en Lluís d'Es Berenguer no es va tornar a posar mai més un nas i unes ulleres falses.


I conte contat, conte acabat!