Escalada
a l’infern
Aquell
dia vaig estar a punt de morir. Ho record perfectament. Eren les tres
menys vint de l’horabaixa del segon diumenge d’abril de l’any
1923 quan vaig trobar-me penjat de la busca minutera del rellotge que
corona la torre més alta de la ciutat. M’hi aferrava amb totes les
forces possibles. Tenia cada múscul del cos en tensió i estava
absolutament concentrat en no deixar defallir els deu dits que em
subjectaven a la busca salvadora. Cada pensament, veloç, em
recordava moments diferents i inconnexes de la meva vida. Una vida
que fins aquell precís instant, quan vaig ser conscient que podia
tenir ben aprop la seva fi, havia cregut, de manera íntima, que
havia passat sense pena ni glòria. Però llavors vaig redescobrir
una vida meravellosa, intensa, plena i satisfactòria, una vida
plaent en sí mateixa. Vaig recordar la infància, tan oblidada, i em
va venir a dir que havia estat un nin tremendament feliç. Na Gemma,
el meu primer amor, tan llunyà... Només pensar en aquell estiu amb
ella i vaig tornar a tenir aquella sensació de papallones volant
per la panxa. Els amics, la família... un pessigolleig de vida em va
recórrer l’espinada. Tot sempre tan senzill i tan comú, però tan
satisfactori... I aquests pensaments inesperadament positius varen
ser decisius per a aguantar allà, penjat, amb el món als meus peus,
com sempre havia volgut, encara que no fos un desig literal,
desitjant que cada minut que passava impulsàs la minutera per amunt
fins arribar a poder posar peu a lloc segur.
185
metres més avall tenia la dura realitat, un carrer ample, farcit de
cotxes i vianants que poca cosa podrien fer per a amortir el cop amb
l’asfalt. Una mort segura. Un destí que estava escrit i que
potser, només potser, arribava massa prest. Perquè per a algú com
jo, jove, famós, ric, guapo, actor de prestigi, una mort prematura
m’hauria fet etern. Morir com després moriria en James Dean, en
plenitud i reconegut per sempre era el meu desig. O no. Per què
estimava tan poc la meva vida? Com se’m va ocórrer escalar aquell
edifici? Volia tocar el cel amb els dits, em delia per ser el més
intrèpid, el més descarat, el més inconscient, el més fort, el
més valent... I tot perquè no tenia por de res, sobretot, no tenia
por de morir.
Per
això vaig aquell matí vaig decidir que escalaria l’edifici, per
demostrar a tothom que no tenia por de res, per superar un nou repte
a la llista, per ser únic i incomparable. Per ser jo mateix, vestit
de gala, com sempre, amb les sabates enllustrades i el capell indià
ben calat, demostraria al món que res ni ningú em podria aturar. Ho
he de reconèixer, no pensava en res més que en pujar per amunt
sense mirar enrera, sempre amunt i somrient, fent cas omís dels
crits de la gent que em veia passar des de dins de les finestres,
ignorant per complet els avisos dels pocs policies que anaven
arribant. Jo a la meva. I esperant l’admiració dels demés en
arribar a la teulada.
De
tot això en feren una pel·lícula, deien que jo era un insensat,
que volia passar per damunt de tot i de tothom. Que perdia el nord
cercant la fama efímera. I ho varen voler simbolitzar amb l’aposta
que vaig fer per escalar l’edifici. Deien que el meu egocentrisme
era un mal exemple per els joves. Que jugava amb foc perquè era un
inconscient, com quan vaig batre el rècord de velocitat en moto, o
quan vaig saltar a l’East River el febrer passat des del pont de
Brooklyn. Però aquesta vegada m’havia de coronar. I no va ser
així. No va ser una escalada a l’Olimp de la fama. Quan vaig
perdre l’equilibri a pocs metres del cim vaig trobar-me a mi
mateix. Vaig ser conscient, penjat d’aquella agulla, que tan sols
volia fugir del tràgic destí que m’esperava enmig de la íntima
mediocritat més absoluta. No valorava la meva vida. Volia més
protagonisme, volia ser el millor, volia ser recordat per a la
posteritat. Mai bastava. Va arribar un punt en què ja no sabia si
aquella remaleïda busca m’havia de guiar a l’èxit o m’havia
de salvar de l’infern. Finalment ho vaig tenir clar, aquell
ascens hauria simbolitzat la caiguda als inferns, on els dimonis
m’esperaven per consumir-me sense pietat, amb nous reptes
increïbles, alimentant un ego insaciable, una vida d’aparador
perduda en el seu interior. Tanta sort de la busca salvadora. Quan
estava allà penjat no vaig pensar en la fama, no vaig pensar en els
doblers, no vaig pensar en els reconeixements, no em va passar per
davant el següent repte. Eren les tres menys vint de l’horabaixa
del segon diumenge d’abril de 1923. Ho record perfectament. Aquell
dia vaig començar a viure.
Harold
Lloyd
Manhattan,
juny de 1975
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada